Deixa que el temps, pacient, senyoregi

la sorprenent i brusca regolfada

que ara t’enterboleix

i en mestregi, prudent, la secreta armonía.

Tot, fet i fet, és vida enriquidora,

l’única que et pertany i que no pots

fer malbé repetint fins a eixordar-te

la lletania absurda dels records.

Que el mar i el vent t’ensenyin la cadència

del seu vaivé i, a poc a poc, et tornin

a encendre als ulls el flamejar dels somnis.

Amb aquest bonic poema de Miquel Martí i Pol m’acomiado de vosaltres fins el dia 1 de setembre.