Tots, tots, tots (però tots, eh?) tenim moments freakis. Però molt freakis. I, jo no en sóc cap excepció.

El què passa és que la majoria de la gent ho amaga.

Jo? Mai! Què dius, ara?

Sobretot les noies. Perquè hi ha coses que les noies no fan. Sobretot davant els nois. Em refereixo a aquelles noies que de tan perfectes fan ràbia. Les típiques que no diran mai que han fet Batuka davant la tele, que a vegades s’equivoquen de mitjons, les que diran que a elles les mostretes de la perfumeria ni fu ni fa, les que negaran emparanoiar-se, les que mai admetran qüestionar-se absurditats... Les noies que s’han creat una imatge mental de com comportar-se i, no se’n surten per res del món.

Jo, no. Jo, ho dic, jo ho faig. Amb més o menys mesura depèn de la companyia però ho dic. Perquè jo, no es per dir-ho, m’ho passo pipa fent el tonto, per tant, he de privar-me’n perquè no s’escau? I, ara! Jo? Mai! (A vegades si, eh? No us penseu...)

Tot aquest preàmbul innecessari ve, perquè l’altre dia al tren, el meu cervell va fer una associació d’idees estranya. A veure, no tan estranya, eh? Perquè anàvem amb tren, i el tren fa un va i ve, i el tren fa chucuchu... I, jo què voleu que us digui, no sé perquè em va venir una cançó al cap...

A veure (atenció repte), si a algú se li acut, abans que jo l’escrigui... A veure, a veure... Repasseu mentalment cançons freakis, molt freakis... Antigues, bastant antigues... Recapitulem: tren, chucuchu, freaki, antic... Va! Va!

No? Ho entenc. Tranquils. No sou els únics.

“Ara m’ha vingut una cançó el cap!” Li dic. I, ja ric. No sé si per l’absurditat de la cançó, o perquè intueixo que fliparà, o perquè sempre que me’l miro he de riure. Perquè em fa feliç.

Primer i, per no espantar-lo li dic el nom del grup. Per situar-lo una mica. Perquè la cançó no l’agafi desprevingut. Amb vosaltres faré el mateix.

Mocedades.

Si, ho entenc. Us heu quedat parats. Sense paraules. Ja ho tinc, jo això...

Passat l’impacte inicial i les rialles, toca el nom de la cançó.

El chachacha del tren.

I, passat l’àtac de riure toca intentar cantar-ho. Sí, al tren, tots dos. Ell també. Però no ens acabem de saber la lletra. Afortunadament, perquè prou estrany és saber la cançó com a sobre saber-te la lletra. Això ja seria indicatiu de que estem més malament del què toca.

En defensa meva, he de dir que Mocedades tenia grans cançons. Ell apunta Éres tu. I, evidentment també intentem recordar-la. Afortunadament, tampoc ens la sabem. Però ens intriga la lletra. Ell afirma que hi ha una frase que diu alguna cosa com...

“Algo así éres tu”

“No pot ser”

Tornem a intentar cantar-la... Però no en trèiem l’aigua clara. Perquè, almenys a mi, m’és impossible entendre com algú pot escriure una lletra fent servir la frase “algo así éres tu...”!

Va, fot-li... sí... “eres algo así, como la fuente, el fuego... algo así...” més o menys... vindries a ser això... com l’amor de la meva vida, per dir-ho d’alguna manera... Algo así...

Evidentment la conversa va ser molt més profunda, perquè la temàtica donava per reflexions molt complexes (però, molt, eh!), jo només us en faig cinc cèntims. I, us invito a recuperar les cançons de Mocedades. En especial la versió anglesa de Éres tu.

“Something like that, you are. Like that, like that, you are”

Nota 1: Agrairé (o, no... perquè molt tampoc m’importa) si algú em pot aclarir si El consorcio y Mocedades és el mateix, o s’imiten, o eren i ja no són... o de què va el tema.

Nota 2: Us faig notar que El consorcio es descriu com a “Grupo joven de veteranos”. Sense comentaris.

Nota 3: No us poso cap Castpost... Perquè... bueno, perquè ara molt de gust no em ve... I, vosaltres que m’ho agraïu.

Nota 4: Algú més a banda de jo mateixa, sap qui són Mocedades, no? Perquè sinó quina “pèrdua de post”, més tonta.

Nota 5: Ja sabeu que m’agraden els imparells.