Mai havia fet un post per encàrrec. Aquest és el primer. Me l’ha encomant en Jordi Roca. Un dels molts mestres que dia rere dia eduquen.

Jo sempre he tingut molt clar, que com a mestra abans d’ensenyar havia d’educar. I, sóc de les que pensa que hi ha coses que les pots trobar als llibres però d’altres te les han d’explicar i les has de viure per entendre-les.

En Xavier Bornal, Adjunt del Síndic de Greuges per la defensa dels infants, fa cara de ser un senyor que sap moltes coses d’aquelles que serveixen per omplir-te la boca de grans paraules. Quina pena que les seves grans paraules no serveixin a la nostra societat. Quina pena que les seves grans paraules siguin acusacions. Quina pena que hagi dit el què ha dit. Quina pena que les seves grans paraules les escoltaran grans orelles que es giraran en contra dels mestres i ens assenyalaran amb el dit.

Ens assenyalaran amb el dit per negligents. Perquè no ho fem prou bé. Perquè hem de fer tot el què fem i, més. I, la manera de demanar-nos fer totes aquestes coses, que no ens toquen fer, és acusar-nos. I, carregar-nos davant la societat amb uns deures, que no ens equivoquem, no són nostres. Són de la societat. Són, dels pares, dels germans, dels avis, dels tiets i de la veïna que sent com un nen escarneix un altre, a l’escala del veïnat i fa el sord.

Sembla ser que el professorat “de vegades no se n'entera i de vegades mira cap a una altra banda”. Sembla ser que som “negligents”. Sembla ser que hem de ser tot poderosos. Sembla ser que nosaltres ho hem de poder tot.

Sembla ser que un cop més, els pares giraran l’esquena als mots que diuen als seus fills i a les patades que tiren.

El senyor Xavier Bornal no ha estat mai a una sortida escolar a les 5 de la tarda. A mi se’m trenca el cor. Se’m trenca el cor al veure, que tot el que estic intentant educar, els pares s’ho enduen d’una bufada davant la primera mirada acusatòria del seu fill. Se’m trenca el cor al sentir com pares i mares toleren contestacions pujades de to, corredisses, i fins i tot frases amb tons inapropiats. Ser pare o mare no ha de ser fàcil. Però mestra tampoc ho és. Potser tots, hauríem de tornar una mica al nostre paper.

Senyor Xavier Bornal, apunti’m a la llista de negligents. Perquè al no poder descansar durant les meves hores lliure, de no permanència al centre, per preparar material per l’aula, no he pogut entrar a la classe amb prou energia per dir el “Bon dia!” que els meus nens i nenes es mereixen.