Ara he de comprar una planteta… I, és que mira que hi ha coses a fer en aquest món, coses a comprar, coses per badar i, jo he de comprar una planteta.

I, molt de gust que la compro, de fet jo recorreria tot el món per trobar una planteta del meu agrat. Però tampoc vaig tan sobrada de temps i, potser no cal fer de Willy Fox.

Que ja em direu també, per què l’adaptació en dibuixos animats aparellaven un gos i una mena de gata blava... Llavors s’estranyen que hi hagi gent amb costums sexuals curiosos...

El cas, que ja em teniu a mi sortint a comprar una planteta. A mi les plantes m’agraden, però se’m moren. La única que “em viu” és la famosa “planta dels diners” i, això té molt mèrit si és té en consideració les despeses mensuals (qui diu mensuals, diu quinquenals o setmanals) en roba.

La meva mare em dóna unes indicacions prèvies, però de poc em serveixen. Quan em trobo davant la Calanchoe, deixant a part que compadeixo a la planta pel nom, em començo a compadir de mi mateixa perquè no m’acaba de convèncer. Trobo que no acaba de fer... per mi. Vull dir que jo no puc aparèixer amb una esquifida Calanchoe. Jo tinc una reputació, un estil, un glamour, un chic... Si, si, tinc un chic. Un xic de desconcert. I, jo què sé quina planta comprar! A mi què m’expliquen? A mi, doneu-me una planta, dieu-me com l’he de cuidar i si tinc temps i, hi penso la regaré i mimaré. No, no hi parlaré, perquè jo amb les sabates si, però amb les plantes, encara no... Però, triar jo una planta? Això és demanar massa.

A mi parleu-me de sabates, pantalons, samarretes, jaquetes, jerseis, camises, bolsos, mitjons i jo compro, compro i compro. Però plantes? Plantes? Plantes! Doncs, plantes.

Apa, a comprar una planteta. A la plaça del mercat.

Una plaça del mercat és una de les coses meys glamorouses que hi ha. Però una noia com cal hi ha de comprar. Amb cistellet i vestit de bona nena, com si enlloc del carrer de dalt vinguessis directament de La casa de la pradera. Jo, opto per uns texans i una samarreta. Amb molt de coratge em dirigeixo a la parada de plantes. La bona dona m’atén amablement i jo escullo una planta que fa molt Tarambana. em mira amb cara de “Aquesta és la primera vegada que compra una planta” i, jo la miro amb cara de “Però ho estic fent bé, oi?”

Satisfeta amb la meva compra, me’n torno a casa, sabent que he complert l’objectiu. La gent em mira de reüll i pensa que vaig a veure a una “parturienta”. Però no, no vaig a veure cap “parturienta”, vaig a casa d’ell!

Perquè la vida té aquestes coses, primer li toca a un i, després a l’altre. Em penso que aquesta vegada si que cauran unes Bikembergs... O, com s'escrigui, es pronucniï o es pagui!