Sóc en un comboi del Metro de Barcelona realitzant un dels meus viatges diaris pel subsòl de la ciutat. Viatjo a peu dret, prop de la confluència entre dos vagons, i de sobte m'adono que gairebé totes les persones del voltant miren darrera meu. Què passa? Em giro però no veig res d'anormal. Tot just a l'inici del vagó contigu hi viatja, també a peu dret i aferrat a l'agafador metàl·lic, un home que em dóna l'esquena. Observo els passatgers d'aquell vagó i, en efecte, també l'observen. Ho fan, però, molt més tímidament que els del meu vagó; com si els fes por, o vergonya, mirar-lo a la cara. Suposo que deu ser un captaire, àvid de caritat humana. Tanmateix, no acabo de comprendre perquè desperta tant d'interès, i la música que emana dels meus auriculars encara no m'ho permet descobrir.

Passats un parell de minuts, quan tot just cessen els acords d'un dels grans temes de S.A i les meves oïdes es preparen per a rebre la música que ara correrà a càrrec dels sempre divertits Lendakaris Muertos, el súmmum de les tocades públiques de pebrots s'infiltra, amb sonoritat de veu humana, en la meva harmonia punk. Què dimonis és això? Aquell paio no és pas un captaire, tant de bo la seva dignitat arribés a la meitat de la de qualsevol demanaire de ciutat. Aquell tio és un sectari, un d'aquests neo-predicadors de ves a saber quina Santa Iglesia del Octavo Milenio del Niño Jesús, que s'ha proposat dinamitar la calma de tot viatjant metrista desproveït d'iPod o similars. La mare del tano! No en tenen prou, aquesta gent, amb envair la plaça Universitat, part de les Rambles i part del Portal de l'Àngel, tots els caps de setmana? Ja no els sembla suficient d'emprenyar veïns i vianants en general amb les seves cridaneres veus amplificades, com si no se'ls sentís prou fort, amb bafles i micròfons? No fan prou feina per a la seva Santa Secta Escurabutxaques, repartint per arreu estúpides octavilles que qualsevol persona amb un mínim de cultura i sentit comú farà servir, com a molt, a mode de paper higiènic? Ara també han de venir a emprenyar-nos al Metro?

Ara, si això que en diuen Déu existís, seria bon moment per a dir allò tan típic de "Que Déu ens agafi confessats!".