Passo per una mala època. La pitjor de cada any, de fet. Gener i febrer són dos mesos del tot ensopits a la feina. I això m?influeix en els meus ànims. Dedico les hores mortes a parlar amb la nova companya de feina. Tot i que fa només una setmana que ens coneixem, sembla com si ja ens ho tinguéssim dit tot. I és que amb les hores que hem de passar junts és normal parlar de moltes coses. Però parlem de tot i de res. La conversa acaba sent una mica insulsa i, almenys a mi, no m?omple.

Potser perquè la diferència d?edat és un obstacle insalvable. Quin interès tinc en saber sobre les assignatures que fa a la universitat? I quin altre en tinc en si té un profe freak o un altre que li agrada? Intento dissimular al màxim i faig cara d?interessat en el seu dia a dia universitari, perquè no vull ser desagradable. Però dins meu cada cop em reafirmo més: el que li succeeix a la facultat m?importa un pèsol i se?m fa pesat.

La època universitària fa temps que la vaig passar, sortosament, per això li he perdut l?interès del tot. Però això de tenir amics o coneguts que tenen una dècada d?existència menys que jo em comporta aquest petit inconvenient. I a la feina tot són universitàries en pràctiques. És el que toca. Parlant amb nenes de 18 anys és quan m?adono que estic en una altra etapa i que he crescut. Madurat no ho sé? però sí que m?he fet gran sense adonar-me?n.

Per matar el temps lliure i no buscar converses forçades o innecessàries amb la compi, tinc dues alternatives més. Una, el diari. Em llegeixo el ?20 Minutos? o el ?Metro?, o els dos. Són diaris bastant escassos de qualitat, però són gratuïts. Del primer, m?agrada que es preocupin tant de notícies relacionades amb els animals, sovint surten molts articles de denúncia de maltractaments. És un diari que sembla conscienciat amb aquest problema que tanta gent desconeix. Del diari ?Metro? em quedo amb el sudoku i amb poca cosa més. En tot cas, aquests dies estic distret i divertit tot llegint com el propi PP es tira pedres al seu propi teulat amb les batalles internes que tenen la parella Gallardón-Aguirre. I també em fa gràcia el fracàs de la lletra proposada de l?himne espanyol, que ha estat rebutjada. La va fer un parat que, com que tenia poca feina (clar, parat), es va voler cobrir de glòria inventant un text a un himne que, de moment, seguiré recordant amb la versió escolar de fa anys (aquella de ?Franco, Franco, que tiene el culo blanco??).

Les lectures dels diaris de gorra no duren més de mitja hora, com a molt. De fons, tinc la ràdio. Però no agafa moltes emissores, aquest és el problema que té. En tot cas, vaig per èpoques, intento anar canviant. Per ordre de preferència, aquestes són les que més escolto: RAC 105, Ràdio Flaixback, Cadena 100 i Grama Ràdio.

I una altra alternativa per combatre l?avorriment és devorar llibres. M?estic ben acostumant a llegir, cosa que mai no m?ha agradat massa. I per això acabo el post d?avui recomanant un llibre que em té enganxat i que probablement demà ja hauré acabat: L?AMANT PERILLOSA, del japonès (com no) HARUKI MURAKAMI. (http://www.grec.net/llivirt/mp.pgm?NUM=003175282&F=97872287)