Tanca els ulls i sent com la brisa de mitja tarda li porta l’olor d’ella. Sent com remena el cafè i se l’imagina més jove, més alegre, més lliure, com quan es van conèixer. Però no vol pensar-hi. Vol endormiscar-se sentint l'olor del cafè, la de perfum i el soroll de la cullera quan toca la porcellana. Vol endormiscar-se sabent molt bé què es trobarà al despertar.

 El cafè és massa calent. No se’l pot beure encara. El remena, mira les el·lipsis del beure i, escolta el respirar tranquil d’ell.  

Se’l mira.

 És guapo. Encara ho és malgrat els anys. Ja no camina tan recte i el seu posat no és tan ferm. El pas del temps li ha encorbat una mica les espatlles però continua sent elegant. Com quan era jove. Com quan es van conèixer.  

Han canviat tots dos.  

Ella se’ls mira.  

El senyor ja ha begut el seu cafè, amb licor, i fa la becaina, com cada diumenge. La senyora encara no.  

S’està bé a la terrassa amb el ressol de mitja tarda.

Tanca els ulls i sent l’olor de les flors. Són maques.

 Les va comprar al mercat, ahir.  

Per la senyora.

A ella li agraden.  

Pel senyor va comprar la flor per la solapa, per la missa de dotze. 

 Espera dreta. Dins la casa. Es mira el rellotge. L’Esteve la passarà a buscar a les 6. Avui té el vespre lliure. 

Ella es beu el cafè lentament. I, en acabat s’aixeca.  

El so de la cadira l’arrenca a ell del somni. A poc a poc tiba la cadena d’or i treu el rellotge de la butxaca. És d’hora. Aniran a passejar, com porten fent aquests últims anys. Com sempre. 

Entra a dins i, ella el segueix.  

Surt de darrere la porta i diligent es dirigeix a la taula. Té el temps just. 

Ella és para. 

“Les flors eren maques. Compren més la setmana vinent” 

“Sí, senyora” Diu ella, acotant el cap. 

Després aixeca la vista i veu com la senyora entra a dins. Alta, elegant i digne. Com cada diumenge a la tarda.