En una de les comandes progressives que anuncio per aquí de tant en quan hi havia un àlbum del grup britànic TALK TALK anomenat "Spirit of Eden". En el seu dia, ja vaig considerar qualificar-lo com a treball de gran bellesa, molt evocador. Però mai no li havia concedit una entrada pròpia. Així que, encara que aquest bloc no se'l llegeix gairebé ningú (i les entrades sobre progressiu, ningú en absolut), aquí va l'anàlisi.

TALK TALK és un dels paradigmes de l'anomenat "post-rock", una sotscategoria que podem incloure dins el rock progressiu. Una petita cerca a ProgArchives (lloc web de referència per als melòmans progressius, encara que amb certa predisposició a etiquetar-ho tot amb noms equívocs) ens ofereix uns quants àlbums representants destacats del post-rock de grups com:

- Sigur Rós
- Godspeed You Black Emperor!
- Ulver
- Russian Circles
- Don Caballero
- Explosions in the Sky
- Mogwai
- ...

Com veieu, enlloc s'hi veu a TALK TALK. (Ja he dit, però, que ProgArchives té un estrany afany de situar-ho i etiquetar-ho tot). I és perquè el grup en qüestió no es considera post-rock en tota la seva trajectòria, sinó només en els darrers àlbums. Si voleu trobar TALK TALK a ProgArchives, haureu de cercar-lo en un estrany gènere que ells anomenen "Prog Related".

Feta aquesta petita introducció anem a comentar una mica una gran obra, introspectiva, "tova", però amb una instrumentalització de luxe que convé apreciar detalladament.

Tinc el costum de fer "fitxes" per a cada àlbum nou que escolto o aconsegueixo. Encara me'n falten unes quantes per a cobrir completament la meva pobra discografia, però la fitxa de "Spirit of Eden" existeix i està completa. L'exposo a continuació:

TALK TALK
Spirit of Eden

- Publicat el 16 de setembre de 1988
- Gènere: Progressiu / Post-rock
- Puntuació: 96 / 100

Formació:
- Mark Hollis: piano, orgue, guitarres, veus
- Lee Harris: bateria
- Paul Webb: baix
- Tim Friese-Greene: harmònium, teclats, guitarres

Col·laboradors:
- Martin Ditcham: percussions
- Robbie McIntosh: guitarra de 12 cordes, guitarra ressofònica
- Mark Feltham: harmònica
- Simon Edwards: baix mexicà
- Danny Thompson: baix doble
- Henry Lowther: trompeta
- Nigel Kennedy: violí
- Hugh Davies: shozig
- Andrew Stowell: fagot
- Michael Jeans: oboè
- Andrew Marriner: clarinet
- Cristopher Hooker: corn anglès
- Cor de la Catedral de Chelmsford

Temes:
1. The Rainbow / Eden / Desire (23:11)
2. Inheritance (5:24)
3. I Believe In You (6:16)
4. Wealth (6:35)

- Duració total: 41:30
- Lletres i composició: Tots els temes per Mark Hollis
- Estudis: Wessex Studios, London
- Període de gravació: març 1987 ? març 1988
- Disseny gràfic: James Marsh

Ressenyes

1. The Rainbow / Eden / Desire - 98 / 100

El millor tema de l'àlbum. Suite de 23 minuts de duració que es composa de tres subtemes. El primer, ?The Rainbow?, introdueix un motiu melòdic basat en la veu esgarriada de Mark Hollis. Hi té un paper destacat l'harmònica, molt bella i evocadora. Als 10 minuts comença el segon subtema, ?Eden?, on hi intervenen algunes harmonies de guitarra acústica i la veu de Hollis queda plàcidament amagada sota uns coixins de teclats de gran bellesa. El motiu conductor corre a càrrec del piano i d'unes guitarres elèctriques magníficament distorsionades, però s'hi barregen molts altres instruments; en alguns moments es poden sentir els sons de l'harmònium i dels vents. Les percussions romanen constantment com a rerefons. El tercer i darrer subtema s'inicia als 15 minuts i duu per nom ?Desire?. Un pont de piano l'introdueix i aviat apreciem el motiu que el condueix. És peculiar perquè, a més de fer un petit intent de modulació al principi, està protagonitzat per l'harmònica i l'orgue. Posteriorment s'hi introdueix el piano, i inclús una guitarra acústica s'hi deixa entreveure. A partir dels 18 minuts apareix a la fi el motiu principal d'aquest subtema. La veu de Hollis torna a adquirir importància, ara de manera més agressiva, precedida per una lleu distorsió d'eco. ?Desire? s'estructura amb alternances entre aquest motiu vocal més agressiu i els ponts que protagonitza el piano en mode menor. Als 20:40 minuts hi ha un petit interludi de percussions, bateria i una guitarra elèctrica amb distorsió. Mark Hollis repeteix el seu motiu vàries vegades fins a la fi del tema.
Aquest triple tema i, en general, tot l'àlbum, constitueix una innovadora aposta sonora de Talk Talk que, l'any 1988 i procedint d'un grup de pop nou romàntic, no va deixar indiferent ningú.

2. Inheritance - 96 / 100

?Inheritance? s'inicia calmosament suportada pel piano i unes percussions suaus, i en mode menor. La veu de Hollis és especialment evocadora i sobretot relaxada. És potser, en quant a estructura, el tema més semblant al pop de tot l'àlbum, tot i que les seves harmonies i la durada (cinc minuts i mig) no el situen en aquest gènere.
En aquest tema tenen especial rellevància els instruments orquestrals: fagot, oboè, clarinet i corn anglès que en el tema anterior tan sols havien aparegut tímidament ara protagonitzen tot un interludi instrumental. Una altra diferència és la gran solidesa d'aquest tema, molt constant, enfront la intermitència de l'anterior. El final és molt subtil: simplement, Hollis es queda tot sol cantant la darrera síl·laba de la lletra.

3. I Believe In You - 94 / 100

Aquest tema es considera un cant antiheroic. La veu de Hollis pateix aquí un efecte d'eco, de nou molt evocador, i destaca per sobre dels instruments. En el rerefons se senten sempre uns coixins d'orgue molt plàcids que recorden una mica a la manera de fer dels Dire Straits, tot i que evidentment amb altres matisos. A meitat de tema apareix un interludi instrumental molt variant i paradisíac on tenen protagonisme des d'orgue, percussions i guitarra elèctrica fins a l'estrany shozig. A continuació tornen els coixins d'orgue i la veu gairebé mística de Mark Hollis. També destaquen com a rerefons els cors calmosos. El tema finalitza de nou plàcidament, com si es morís.

4. Wealth - 97 / 100

Aquest és el tema amb la lletra més mística dels quatre, que sembla insistir en la presa de la llibertat. Mark Hollis despunta alguns cops, i la resta del temps es deixen veure piano, orgue, en alguns moments uns teclats amb tocs orientals, tot molt subtil i camuflat. Predomina el to intimista i aïllacionista, i Hollis insisteix sempre en la mateixa idea lírica. Ara les percussions gairebé no tenen cap tipus de importància, sí en canvi l'orgue que continua fent els coixins, però molt menys marcats que al tema anterior. ?Wealth? seria gairebé completament instrumental, si no fos perquè Mark Hollis es deixa sentir amb una certa regularitat, però en general no és la seva veu la protagonista, més aviat al contrari, sobretot a partir de la meitat del tema. Al final els teclats es van apagant lentament i l'àlbum finalitza amb una doble sensació de resolució i alhora suspensió harmònica.

?Spirit of Eden? és, sens dubte, un dels àlbums més bells dels anys 80, i un oasis de bona música en una dècada molt dominada per la comercialitat.

"Abans de tocar dues notes aprèn a tocar-ne una; però no toquis una nota fins que no tinguis una bona raó per tocar-la" (Mark Hollis)