Avui és dissabte i la mandra, els dissabtes, la tinc a flor de pell. Sobretot els dissabtes com el d'avui, quan, per molta mandra que em faci, no em queda més remei que estudiar. Quina tocada de pebrots això d'estudiar el cap de setmana, tu. Tanmateix, no m'he llevat gaire tard i he aprofitat el temps. Per avui ja és suficient; habemus papam.

Ara m'havia proposat escriure aquí sobre alguna cosa interessant però, curullat de mandra fins les celles, fins i tot trobar un bon tema, avui, se'm fa feixuc. Al final, però, n'he trobat tres que són interessantets i que evidentment, són els que donen nom a l'apunt d'avui.

Primer, com que fa temps que no poso cap vídeo del Polònia, puc aprofitar per penjar la divertidíssima escena que el senyor Josep Cuní polac i el senyor Josep Cuní real, van protagonitzar ahir (amb cançó tipus rap inclosa) en la gala del català de l'any 2007, guardó que per cert, va guanyar l'expresident Pasqual Maragall malgrat que, personalment, opino que hauria d'haver guanyat l'Isidre Esteve. De votar, però, no vaig votar; algun dia parlaré de la gran estafa d'això d'enviar SMS a programes de televisió o similars per a votar o donar la teva opinió, mira que se la sap llarga aquesta gent.

Genial, eh? I sembla seriós, el Cuní, quan surt allà a Els Matins.

Una altra coseta que volia comentar és que he llegit a 3cat24 que en Woody Allen ha publicat els primers fotogrames de Vicky Cristina Barcelona, la seva pel·lícula rodada, en gran part, a la capital catalana. Són tot just cinc imatges amb només dues d'exteriors; les podeu veure aquí.

I ja per acabar, desitjo comentar una coseta de la qual m'he assabentat a través del bloc d'en Xavier Mir: La Vanguardia posa a disposició de tots els blocaires un servei de ping mitjançant el qual podrem notificar-los que ens hem fet ressò, al nostre bloc, d'una notícia publicada al seu diari i aparèixer, així, en una llista de blocs actualitzats. Una iniciativa genial que aprofito, igual que en Mir, per a fer saber als senyors i senyores vanguardistes que m'agradaria veure algun dia una versió en català del seu diari, tan necessària com adient als temps que corren.