Per Déu, quina calor a Barcelona. Tothom arreplegat sota les ombres. Vaig anar a la Maquinista, a que la meva parella provés el seu regal. Un hovercraft. Tot esperant als companys restavem tranquils en un banc veient com un home vell anaba alimentant amb trocets de pa tot l’aviram que s’acostés.

 Aquest home irradiava una tranquilitat total, sentat al banc amb el seu barret i la seva bossa de pa. Observant-lo vaig adonar-me de la fauna de Barcelona.

Primer dels pardals, eren de niada recent, petitets. És un nervi d’ocell, amb aquests saltirons que fa, perquè no camina, com nosaltres vaje, de fet seria una espècie de cangur, ja m’enteneu..

 Després els coloms, quina plaga. Suposo que deu ser amb diferència l’ocell més poblador de Barcelona. Deu n’hi do quants n’hi ha. També és època d’aparellament, hi havia alguns mascles que buscaven fortuna. Coll amunt i abaix, voltes sobre si mateix amb la cua oberta escombrant el terra, aquell soroll típic de coloms..

Una altra soprpresa fóu trobar-me com un grup d’unes 15 cotorres, molt maques elles, però no tan confiades com els coloms. Aquestes feien més soroll que aquests, hi ha certa gent que els hi molesta. Visualment, jo canviara tots els coloms per cotorres. De fet aquestes son molt més netes que els coloms.

I la sorpresa final, un periquito. Evidentment perdut per allà, a Barcelona no hi ha cap colònia estable. Al menys a la Maquinista. Deuria haver-se escapat d’alguna gàbia.

 Després de probar l’hovercraft i d’anar a pendre un gelat (com estan els preus!), vam tornar cap a casa.

El periquito estava encara per allà. Era molt curiós, de fet responia als meus sons i petons. Amb molta cura, i paciència i l’ajuda dels companys i la meva parella, vam poder-lo agafar, sense fer-li cap mal físic.

Em va saber greu pensar que ja no tornaria a disfrutar d’un espai tan ampli com l’aire lliure, però almenys estarà alimentat i degudament cuidat. Aquest segurament hagués mort al cap de poc. Els periquitos nascuts en cautivitat no saben sobreviure fora d’aquesta. Li hem posat de nom Maki.

Ara la Maki, ha resultat ser femella, està a casa, amb una gàbia prou gran, per ara no menja, però serà questió de temps. D’aquí poc, quan estigui una mica més acostumada i menji bé, la posaré amb els altres, Witch,  Txiqui, Blanca, Andy. La meva família sempre hem criat periquitos. Jo procuro dona’ls-hi el millor que puc. Me’ls estimo amb bogeria.

 Ahh, per cert, uns altres ‘pajarracus’ vaig veure per la maquinista, potser es que m’estic fent gran, però em quedo sobtat quan veig la juventut que puja.

Alguna cosa esta fallant..