Ahses. Munch.

Relat conjunt 

Els seus llargs cabells li cobrien l'espatlla.

Sentir-los li feia mal. Li feia mal d'una manera inexplicable. 

Ella no era per ell. No ho havia d'haver estat mai i, ara després de tant de temps havia arribat l'hora d'abandonar el seu somni.

No podia ni mirar-la. Aquell seria l'últim vespre que passarien junts Ho havia decidit.

Els rumors eren cada cop més insistents, els sentia per tot arreu. La gent el mirava de reüll, i cada mirada se li clavava com un punyal.

"Mireu-lo, allitant-se amb la serventa" 

Però el captivava. Era més fort que ell. Era més fort que l'amor que sentia per la seva muller. Era més fort que la seva posició, els seus diners i el pes de la seva consciència.

La deixaria, ho havia de fer.

L'acomiadaria. Ho havia de fer. 

La seva presència el dominava. 

No podia ni mirar-la, perquè al fer-ho l'amargor l'encongia i, el nus a l'estòmac es convertia en pes a les espatlles i el pes a les espatlles en negror. Una negror que ho envaïa tot.

Com sempre.

Com fins que la va descobrir servint el te per primer cop a la sala.

La primera nit que van estar junts la va forçar. Però ell veia en els seus ulls un desig que el cos d'ella negava. Però ella no era diferent a les altres, ell coneixia les dones. Les coneixia bé. Totes eren iguals. Es feien les estretes, però acabavan cedint. 

Sí, és follava la criada. I, què?

Li agradava fer-ho d'amagat. L'excitava sentir els caballs tivant els carros al voltant del bosc, posant en perill el seu amagatall.

Però ara s'havia acabat. 

L'Eulàlia l'havia descobert.

Ja no podia ser seva.

I, de cop una negror s'apoderà d'ell i ho va veure tot clar. L'ofuscament es convertí en claredat.

Si no era d'ell no seria de ningú.

S'ajupí i agafà una pedra.