L’entrada musical d’avui se’n va una mica de l’arquetip musical del Planeta Nicotxan, però he pensat que és un àlbum que val la pena comentar i donar a conèixer. Es tracta de l’últim treball de l’Amy Winehouse, una cantant de soul i R&B britànica que va guanyar el BRIT Award a la millor artista femenina. La barreja del seu soul (una gènere clàssic dins del que cap) amb les lletres d’actualitat i sense embuts fan de Back to black un treball digne d’escoltar fins i tot per als profans d’aquest tipus de música (com un reial servidor). Això, sumat a la veu i música negra de l’Amy, la converteixen en una de les cantants britàniques més interessants del moment, comparable a la Lilly Allen (cantant molt per fora dels estereotips de cantant tia bona, a lo Beyoncé) i fins i tot a la PJ Harvey (dues cantants que per cert podrem veure al Summercase).

L’Amy no es talla un pèl en les seves lletres, i parla d’alcoholismes i (no) rehabilitacions, desamors amb finals tràgics, autocrítica, etc. Probablement els seus problemes personals (manies depressives, transtorns alimenticis, alcoholismes, etc.) l’han ajudat a ser una gran cantant, a fer un gran àlbum i a tenir una -esperem- gran carrera per endavant. En definitiva, Back to black és un àlbum recomanat per a tots els gustos, un àlbum que té un nosequè que fa que agradi.

Aquí teniu el tercer i més recent single del seu àlbum, Tears dry on their own (Les llàgrimes s’assequen per si soles).