"Pink Floyd The Wall" és un film violent, tot i que no reflecteix una abundància desmesurada d'escenes violentes. La violència que reflecteix no és només física o psicològica: va més enllà del fet violent; és una "violència pel que passarà" o "pel que pot passar". En altres paraules: els temors psicològics del protagonista desencadenen una cadena violenta amb gran similitud al procés que va viure Roger Waters.

Algun cop he comentat com va funcionar el concepte: Waters s'anava alienant del que feia a mesura que l'audiència s'anava tornant violenta -valgui la redundància de l'adjectiu-. Els petits escenaris de l'època psicodèl·lica (com aquell UFO Club de Londres que havia acabat amb les moquetes plenes d'escuma) van passar a ser grans teatres o festivals al Hyde Park a l'aire lliure, escenaris a Knebworth, gires mundials. Tot, però, acompanyat pel caràcter "bohemi" del grup. 1 any per enregistrar 5 temes era un termini inacceptable per a qualsevol discogràfica, però amb Pink Floyd es feia una excepció: un cop més, els diners ajudaven a la felicitat.
El problema va arribar amb els grans estadis i la gira "In the Flesh Tour" (1977-78) i amb l'enfrediment de la relació intergrupal i amb el domini de Waters; i tot plegat va ser un cúmul de circumstàncies fins que un espectador va rebre una escopinada a la cara.
L'artista s'havia tornat contra el seu públic.

Si fa o no fa, ocorre el mateix amb el personatge de Pink Floyd (Bob Geldof) al film. Un músic de rock famós, conegut, però psicol·lògicament dèbil, per causa de tots els "maons" indigestos que ha anat acumulant al llarg de la seva vida (i també, per què no, per causa d'una certa hipersensibilitat), acabarà per reconvertir-se en botxí, purgant els seus fans, i condemnant els que no compleixin els seus protocols estrictes a la no-existència. De la mateixa manera que qualsevol feixisme. (I permetin que utilitzi aquest terme, "feixisme", a la manera com crec que s'imposa a la pel·lícula: com un sinònim de qualsevol mena de moviment repressiu).

Si Pink Floyd és violent, i això s'atribueix a una ment "perturbada", caldrà preguntar-se més endavant per què està aquesta ment "perturbada". Però, entre d'altres factors i anècdotes biogràfiques del personatge, podem afirmar que ha mamat violència, encara que en fos inconscient. De nou, no és una violència física, potser. És una doble moral materna, una repressió escolar, un luxe morbós i hipòcrita en la seva trajectòria professional. És el voler ser i no ser; és el fer veure que s'és abans de ser-ho. És, sembla, l'essència de la vida moderna. I es projectarà en la seva relació amb el món.

Altres elements actuen més aviat com a símbols intimidatoris. El propi mur ho és, així com les forces de seguretat, la colleta de feixistes ("Britannia Rules Again!") que acompanya al Pink repressor, o inclús el mànager del music, que podria representar perfectament un magnat de la indústria discogràfica, contra la qual -recordem- ja havia Waters alçat la veu quatre anys, a l'àlbum "Wish You Were Here", en els temes "Welcome to The Machine" i, sobretot, "Have a Cigar", amb la veu de Roy Harper.
Quan la intimidació es torna en fanatisme és quan s'esdevé la violència física (i només aquesta), la que podem apreciar en la pel·lícula, la "sang i fetge". La barbàrie irracional, en la qual Waters inclou amb encert la crua guerra que es va endur la vida del seu pare.

La violència, en escalada, arribarà fins el moment d'embogiment de Pink Floyd. Un embogiment que es pot interpretar com una al·legoria i que en cap cas s'afirma que sigui real, tot i que res no sembla indicar el contrari. Llavors, martells i altaveus es convertiran en un nou element d'intimidació. Serà quan fins i tot els radicals s'amaguin de Pink, perquè la seva metodologia propugna la destrucció violenta de la pròpia violència; propugna la lluita eterna i el que és més important: no sabem encara contra qui. És el reflex de malestar d'un ciutadà que reivindica el que li han pres mitjançant l'únic mètode que coneix, el mateix que li van ensenyar a l'escola, el mateix que ha après al carrer, el mateix que es percep en les reunions VIP a les gires i els concerts: la destrucció, no només de les coses sinó sobretot de les persones.