Avui és un dels dies més esperats per mi, i no em decebrà gens. Hi ha molt per explicar. Aquest serà un escrit llarg, esteu avisats. És el dia de la trobada amb la Naoko, i aquí m?aturo un moment per explicar qui és aquesta noia.
La Naoko és una noia que vaig conèixer de manera accidental ara fa més o menys un any a l?oficina de turisme. Ella era una turista més que anava amb els seus pares. Va tindre la desgràcia que li van robar tot (cap novetat, el pa de cada dia a BCN per desgràcia). Total, que jo vaig ajudar-la, vaig donar-los 20 euros perquè agafessin un taxi fins l?ambaixada de Japó. No tenien temps per perdre perquè al dia següent havien d?agafar un avió, i l?ambaixada estava a punt a punt de tancar, eren gairebé les 16h. En fi, vaig fer la bona obra del dia (no acostumo a deixar diners a ningú, i menys uns diners com aquests que jo sabia que eren a fons perdut). Però mira, vaig pensar ?qui sap si algún cop jo necessitaré en un futur la seva ajuda, donat que tinc certa mania a viatjar a Japó, jejeje). No sé si va ser el karma (allò del que tant parla el de ?Me llamo Earl?, una de les millors sèries de la història de la tele!), el cas és que vaig ajudar a algú que després en un futur també m?ajudaria, i el futur era el mateix dia que, ara sí, em disposo a narrar.
Arribo al punt de trobada, que és la grandiosa estació de Shinjuku (per on passen 2 milions de persones cada dia) un lloc on es creuen 6 o 7 estacions de metro, línies de tren regional diverses i el shinkansen. La gent que no suporti la ciutat aquí es moriria d?atabalament. Fins i tot un urbanita com jo se sent incòmode de tant trànsit humà que trobo.
Com que arribo molt d?hora a la cita, vaig a mirar algunes botigues d?electrònica, però tot és en japonès i res en anglès. De fet, no em cal comprar res, aquest cop no em compraré cap càmera, la que tinc em va perfecte.
Fa un dia esplèndid, el millor des que sóc al Japó (16 graus i amb sol). M?aturo a una de les places, a la sortida est de l?estació de JR i contemplo l?anar i venir constant de gent. La majoria semblen tenir pressa, però no tanta com a Osaka (els d?aquesta ciutat tenen com a característica que els diferencia d?altres nipons, que sempre van amb el coet al cul, això m?han dit).
Veig els primers sense sostre al carrer. No demanen diners, s?estàn allà tirats i prou. També com qui diu veig els primers occidentals, que ?canten com una almeja? (com jo?!). Són italians que, fent gala de lo patètics que poden ser quan s?ho proposen, entonen alguna cançó tot cridant (potser són seguidors del Milan que volen celebrar la victòria del seu equip ahir davant d?un equip japonès). Els vianants tokiotes no semblen massa afectats i se?ls miren amb total indiferència.
Jo els faig una mirada de més aviat censura. Però de seguida la meva mirada torna a concentrar-se en lo meu, observar nipones guapes.
La Naoko arriba amb força puntualitat, acompanyada (com m?havia dit) de la seva mare. Al principi no la reconec (no perquè els nipons de per sí siguin força semblants, sinó perquè feia temps que no havia vist una foto seva i me?n recordava vagament). Ella em reconeix al moment (no és difícil, sóc l?únic gaijin que està esperant en aquell moment al punt que vam establir, al costat del lloc de policia ?koban?). La Naoko em recorda físicament a la Masayo, una de les japoneses més dolces que he conegut en ma vida. Però amb la diferència que la Naoko és més gran (té 40 anys, no recordava que fos tan gran, pensava que en tenia uns 35).
Ella i la seva mare m?han preparat una visita turística força completa. Primer de tot anirem a visitar un típic jardí japonès. Sí, això ho he fet altres dies, però és que és de les coses que més m?agrada fer aquí, per això li vaig suggerir si en podríem veure algun.
El jardí on anem (Hama-Rikyu) és preciós, no em decepciona, les vistes són generoses, m?agrada el contrast de veure al fons, i tot rodejant l?immens parc, els enormes gratacels que delimiten aquell espai tan verd, amb tants arbres, un llac ple d?ànecs, tot tan ben cuidat, tan net ? No cal dir que faig moltes fotos no?
Al centre del parc hi ha una caseta de fusta que és on farem la tradicional cerimònia del te. És més complicada del que pot semblar, però tot guiri ha de passar per aquesta experiència. El te que prenem (?o-cha?) no és que m?agradi massa, però no és tan dolent com pensava. És una mica amargant i amb molt de gust d?aigua de mar. També deu ser que jo de te no hi entenc ni fava. No puc dir que no m?interessi tota la litúrgia que envolta prendre un te i una pasta, s?han de fer uns moviments molt concrets perquè es faci amb el màxim de respecte i educació possible. En definitiva, a mi tanta cerimònia formal m?atabala: que si primer s?ha de menjar la pasta, que si ves amb compte en com agafes la tassa i la manera de beure? bufff? en circumstàncies normals tot això m?importaria un cogombre, però estic atent als esforços que la Naoko fa en la seva explicació. Vull fer-ho bé, ser el màxim de respectuós possible i no semblar massa vulgar, que no se?m vegi el llautó vaja! Però, repeteixo, és una tasca difícil! Tinc molt respecte a la Naoko i a la seva mare, la conversa fins ara està essent molt cordial i més aviat desenfadada, però també noto certa distància. Evidentment el tracte que tinc amb elles no s?assembla ni de conya a la confiança que tinc amb la Kikuyo. I per això haig d?anar amb compte de no espifiar-la amb cap comentari que em pugui semblar innocent i que acabi essent considerat auster.
En fi, seguim. Ara el que toca, després del relax que no és tan relax (jjejeje), és agafar un ?water bus? que ens durà fins a Asakusa. Una mena de ?Golondrines? vaja. Mai no m?hagués imaginat que agafaria un vaixell per moure?m per Tokio. Però així és, D?aquest preculiar mitjà de transport enmig de la gran ciutat simplement en recordaré l?hostella, que no para de xerrar (evidentment tot en japonès) i la quantitat de pons pels que passem, alguns molt macos. És com agafar un bus turístic però en versió aquàtica.
Asakusa és un lloc de visita obligada per qualsevol guiri. Aquí sí que veig molts turistes (no n?hi ha cap que parli en català, en aquells moments igual sóc l?únic que volta per allà). Ja havia estat aquí en la meva primera visita a Japó, el 2001, però de dia. Les vistes nocturnes (de nou ja són més de les 5, hora en que es fa fosc) valen la pena. Les fotos segur que em quedaran molt bé.
També a Asakusa fem una mica de berenar, una mena d?escalfament abans de sopar, a base de sushi. Probo els sushis amb wasabi i ratifico que no m?agraden massa, els trobo massa picants. Sóc com els nens japonesos, que els mengen sense aquest extrany ingredient.
La següent visita és Roppongi, lloc també molt freqüentat per guiris tot i que no en trobo molts. Hi van més durant la nit, crec. Allí veiem la il·luminació nadalenca dels carrers. En destaco, per sobre de tot, una mena de camp que està tot ple de llums blaves, on s?hi alça un enorme arbre de Nadal. Les fotos en seran un bon testimoni.
Però on jo m?emociono de veritat és quan passo per davant de l?edifici de KONAMI, una de les empreses de videojocs més importants del món. Gràcies a Konami he passat hores i hores d?entreteniment quan era un xaval, i no tant xaval, amb jocs d?ordinador que van marcar tota una època, començant per els d?MSX. Recordo amb nostàlgia, doncs, les centenars d?hores que he estat encastat a la pantalla picant-me en jocs com la saga dels Nemesis, els Hyper Sports, els Goonies i tants altres. Moment emotiu a Japó, molt emotiu.
Acabarem la jornada a Shinjuku de nou, soparem a un lloc que fa pinta de car. Em convidaran elles, com no. No em deixen pagar gairebé res aquests gent (només he pogut pagar el transport del metro i ja està).
Abans de començar a menjar, fem l?intercanvi de regals. Jo els he portat pernil salat, una capsa de galetes gironines Trias, un calendari de Gaudí i una capsa de turró d?alacant. Bé, elles diuen que massa cosa. Però és poca cosa comparat amb tot el que estan fent per mi en el dia d?avui. Ja m?han tornat, i de sobres, el favor que els vaig fer a BCN. Elles em regalen dues tasses artesanals per beure sake, vi, o el que sigui (són les que he utilitzat aquest Cap d?Any per brindar!), i també unes galetes que han comprat a Asakusa mentre jo anava despistat fent fotos. Per cert, no només jo faig moltes fotos, la Naoko també en fa moltes, està fent un curs de fotografia i per això té una càmera que supera de bon tros la meva.
El sopar en qüestió és a base de tapes japoneses. Algunes de molt bones, altres de normaletes. Val a dir que tot i els molts plants d?aquests que podríem considerar com a menú de tast (molta varietat i poca quantitat), no ha estat el millor sopar de tots, segons el meu paladar (que igual és ben extrany!). Però la companyia que he tingut i la beguda (ens hem animat tots plegats) ha estat un factor decisiu per considerar aquesta part del dia la millor. La Naoko s?ha mostrat cada cop més impàtica i menys tímida, a mesura que avançava el dia. Però no li he volgut fer massa preguntes personals, perquè la conec poc i no ho veuria massa lògic segurament. Els japonesos, al principi, són molt reservats. I no negaré que els 40 anys que ella té a mi m?imposen una mica.
La seva mare, de qui gairebé no n?he parlat, té 67 anys molt ben portats, i encara treballa. Arregla i dissenya kimonos, és una gran apassionada d?aquesta típica vestimenta japonesa.
De ben segur que el dia d?avui ha estat el més intens i més divertit de totes les vacances fins ara. Costarà de millorar. Però demà a les 14h tinc una altra cita que espero també amb moltes ganes, la de la Chieko.
FOTOS
243 NAOKO SOLA
250 VISTA PARK+GRATACELS
258 EL TE I LA PASTA
260 NAOKO, MARE I JO A LA CERIMONIA DEL TE
261 NAOKO, ORIGAMI
269 NAOKO+MARE VISTA GRATACELS + PARK
288+292 ASAKUSA DE NIT
309 SEU DE KONAMI!!!
319 UN CAMP PLE DE LLUMS, A ROPPONGI
323 NENES PROMOCIONANT COCA-COLA
325-326-327 TAPES JAPONESES?
+VISITA+AMB+LA+NAOKO&referrer=)
